Un suau vent ens conduïx al passat, Hans Zimmer no arranca la partitura d'una forma potent i heroica, al contrari, deixa caure suaument la melodia transportant-nos molts segles enrrere. Unes severes i contundents cuerdes instrumentals ens advertixen de la fosca història. La melancolia es deixa notar exalçant el record de la llar amb una trista veu femenina. El punteig d'una guitarra espanyola ens presenta el protagonista, Máximo l'Hispà. A continuació Comença el tema heroic, els vents i cors masculins mostren la naturalesa noble i valerosa del general, amb un cert aire de respecte. La percussió i una altra vegada la guitarra ens tornen al pla de la contesa, una ombriua i exòtica veu masculina ens advertix del perill. Novament la guitarra ens prepara per a la lluita i açò es reafirma amb unes notes que li donen una rèplica irada. La música va augmentant, el moment cada vegada està més prop, el so apuja com una ona cada vegada més forta. Unes trompetes inicien la batalla...
El que seguix a continuació és un desplegament orquestral considerable, la música entra en una confusa lluita de notes, densa, violenta, reflectint, lleument, el caos dels soldats immersos en el xoc. L'orquestra toca en forte i energia, es percep dos linees de sons una son els metall com les trompetes, tubes, trombons, i la corda com els violins, contrabaixos, etc, cridant consignes de guerra!!!. Al bell mig d'esta "caos " acústic, Hans Zimmer treballa la percussió introduint colps metàl·lics (semblants al main title del film "Conan"), mentres els platerets marquen els colps d'efecte i els timbals acompanyen al conjunt. Per a rematar la peça el compositor no acaba amb una fanfàrria final, Aquest opta per desplegar una melòdica veu acompanyada de cuerdes istrumentals . Ell mateix explica que eixe és un recurs per a grans moments. Quan hi ha imatges tan colossals es pot permetre fer una música suau, en contraposició amb el que es veu, d'esta manera crea una espècie de "tira y afloja" hipnòtic que sublima el sentit de la batalla.
Estos tres temes introduïxen a la perfecció el que es va a desenvolupar al llarg de tota l'obra, una partitura de vigorosa força, amb unes llàgrimes de melancolia i tristesa, un espai per a la tragèdia, i un reflex de la gloriosa grandesa de Roma.
El so musical d'esta composició té una textura certament d'antany. A pesar que Zimmer utilitze sintetitzadors, la música té eixe aire primitiu, com "d'abans", però no entés en el sentit que recorda a les partitures de les velles pel·lícules de romans, sinó que transmet eixa sensació que fa que un no puga imaginar-se este tema per a un film emmarcat en una altra època. No obstant el compositor li imprimix eixe estil "fresc" que l'evita caure en l'obsolet i eixa audició moderna que li atorga una deliciosa contradicció. Però les contradiccions no acaben ací. Zimmer volia mostrar la batalla com una cosa brutal i salvatge, però també volia transmetre la idea que eixa barbàrie estava composta per una societat que es considerava la gènesi de la civilització i la cultura. Eixa dualitat s'insinua en el tema del combat gràcies a la utilització d'un ritme de vals en l'estructura base (1,2,3; 1,2,3; 1,2,3), mesclat amb una atronadora, i per moments aclaparadora, descripció musical de la guerra , amb uns vents molt potents i una gran profusió en la percussió.
En resum, l'habitual estil "Zimmeriano", s'enllaça entre si en una progressió sonora ininterrompuda, que vos ficarà de ple en la batalla, preparant-vos per a sentir l'arena del Colosseu.
Els Moments: Progeny, The Wheat i The Battle.
No hay comentarios:
Publicar un comentario