Imaginaerum.

 En primer lloc volem disculpar-nos per haver abandonat aquest blog... ho sentim! Estem treballant per a millorar-lo!

Ja fa molt de teps que publicarem una entrada sobre aquesta Banda sonora, i van ser exactament aquestes paraules:

La banda finlandesa Nightwish ha revelat el concepte del seu “següent àlbum”, el qual es titularà Imaginarium. Nightwish ha estat preparant a més una pel·lícula, una fantasia musical, un film basat en el seu nou disc, el qual inclourà 13 cançons.

El protagonista del film és un escriptor amb una imaginació d'un altre món. És un ancià que encara pensa que és un jove. Mentres dorm viatja al seu passat llunyà on els seus somnis es mesclen amb un món de fantasia i de música. En tals somnis tractarà de trobar els seus records més importants. Fantasia mesclada amb música, açò es posa bo.

Este projecte es treballa des de fa més de dos anys, quan Tuomas el va presentar per primera vegada al seu segell discogràfic, és una ambiciosa idea que finalment veurà la llum. I el director del film serà Stobe Harju, el mateix que va realitzar el vídeo “The Islander”. La pel·lícula serà produïda per Solar Films Inc. junt amb els integrants de la banda Nightwish.

Les filmacions d'Imaginarium començaran esta primavera, i es publicarà en el 2012. L'àlbum, basat en la pel·lícula serà publicat en un punt indefinit en el temps.

Vos deixem amb el tema principal del que serà la Banda sonora de la película...

Vos deixem  els enllaços, tant de la película com de la BSO que no tenen cap desperdici. I en breu vos penjarem una anàlisi del Soundtrack. Esperem que vos agrade!!

Imaginaerum Score 

The Rock

 La Roca: La Pel·lícula
"La Roca" és una de les grans pel·lícules d'acció de la història del cine, almenys per a mi i aquesta Ost. va ser la que en va enganxar al col·leccionisme de bandes sonores, per aquesta rao aquest escrit esdevindra un xicotet homenatge... . L'argument de la mateixa versa sobre un grup de marines que, liderats per un famós general (Hummell, interpretat per Ed Harris) de les forces armades americanes, decidixen prendre diversos ostatges en la presó d'Alcatraz després de robar diversos míssils que contenen un gas mortífer. La seua missió no és una altra que fer un xantatge al govern dels EUA amenaçant de disparar eixos míssils sobre la Badia de San Francisco si no els paguen una quantitat milionària, diners que aniran destinat a les famílies d'altres marines que van morir en una missió i fueron ignorats pel govern, baix el comandament d'este mateix general. Per això, el govern decidix enviar a un grup d'experts SÉAL per a salvar la situació, als que acompanyaran un especialista en armes químiques, Stanley Goodspeed (Nicolas Cage), i un convicte (antic espia del MI-6 britànic) anomenat John Mason (Son Connery) que va aconseguir fugir de la presó d'Alcatraz fa ja molts anys.
La pel·lícula destaca per una direcció frenètica, inclús potser un tant confusa en les escenes d'acció a causa dels continus moviments de càmeres. També perquè a penes dóna un respir a l'espectador, succeint-se les escenes d'acció quasi sense pausa, provocant que siga quasi impossible avorrir-se veient esta pel·lícula. De nou crida l'atenció l'ús dels tons càlids en la fotografia de la pel·lícula, el fet que són els menys preparats aquells que han de convertir-se en herois i, sobretot, la música, que potència l'espectacularitat de la història .
La Roca: El Disc
En esta llarga introducció a la banda sonora i a tot el que rodeja a les pelicules d'aventures. En termes generals podem destacar la rellevància de la música en la pel·lícula, on a penes es pren un respir, acompanyant a pràcticament cada seqüència  en pantalla. Conseqüència directa d'açò és que, ja que la pel·lícula és una autèntica mostra d'escenes d'acció l'una darrere de l'altra, en la banda sonora els temes adrenalíticos són els que més protagonisme tenen, deixant tan sols un parell de moments amb un to més relaxat i inclús divertit. Sens dubte esta és una característica que agradarà a tots els bons aficionats als scores d'acció, perquè des que comença el disc, fins al seu final, podem disfrutar de quasi una hora de la millor música d'acció.
 La banda sonora es basa en l'ús dels sintetitzadors, d'esta manera s'aconseguix donar aire més modern al score, més electrònic, d'acord amb l'estil de la pel·lícula. Ressaltar també l'enorme varietat temàtica del disc, on no sols ens trobem diversos temes d'acció  cada u més vibrant, sinó que també oferix altres temes més solemnes pròxims a
 militars, una percussió impressionant, alguns temes d'estil dramàtic i de tensió, alguns d'estil més intimista i inclús divertit, com el que tanca la pel·lícula abans dels crèdits. Tots ells s'alternen en cada un dels talls del disc fent que escoltar-lo siga molt entretingut, com pot passar en altres bandes sonores d'acció on l'ús continu del mateix leitmotiv per a les escenes d'acció o per a alguns personatges acaba per fer-se pesat. Exposarem a continuació com es repartixen entre els distints talls del disc, així com a les seqüències de la pel·lícula que acompanyen.
"Hummel Gets The Rockets": en el primer tall del disc trobem la música que acompanya a les dos primeres seqüències de la pel·lícula. La música comença amb un tema tranquil, que a poc a poc va cobrant força fins a derivar en una peça amb un estil semblant a un himne militar, amb un aire solemne, que acompanya a aquells que van caure en combat. És un tema preciós que mostra la traïció feta pel govern dels EUA als seus hòmens, a un grup de marines, abandonats a la seua sort en un conflicte bèl·lic. El general Hummell protagonitza esta arrancada de la pel·lícula, recordant aquells fets. Poc tarda este tema a derivar a una música pura d'acció, on ja descobrim alguns de les peces d'acció que aniran alternant-se en l'escolta del disc (com el conegut tema dels marines). Són sempre temes de poques notes però de gran força, una música ràpida, amb molta percussió.
"Rock House Jail": el segon tall és espectacular, des del seu començament fins al final la intensitat de la música és constant, i estem parlant de 10 minuts de duració. En la mateixa es continuen desenvolupant els distints temes d'acció (per als marines, per als SÉAL...) mentres assistim en pantalla a la presa de la presó per part de Hummell i els seus hòmens. Sens dubte, és un d'eixos temes ideals si un vol animar-se: no hi ha cap tipus de concessió a moments de pau, sinó que els compositors del score es dediquen a donar el millor de si mateixos perquè la música estiga al nivellde l'acció.
"Jade": en este tall sí que podem prendre un curt respir, de tan sols dos minuts, on es presenta el tema de John Mason, d'aire britànic (tirant més a escocés) en referència a l'origen del personatge interpretat per Son Connery. És sens dubte una peça bella, que en este cas acompanyarà al breu encontre que tindrà Mason amb la seua filla.
"In The Tunnels": un tall molt en la línia del segon, de nou quasi nou minuts sense respir per a acompanyar a diverses escenes d'acció entre els dos herois de la pel·lícula i els marines, incloent una persecució per uns túnels en vagoneta. S'aprofita en este tall per a continuar desenvolupant els temes previs oferint-nos dos moments realment notables: el primer el podeu disfrutar al poc de començar el tall, en el minut un, mentres que el segon tanca el tall, amb una magnífica guitarra elèctrica que pareix transmetre tota la seua força al bo de Goodspeed perquè aconseguisca salvar Mason.
"Mason´s Walk - First Launch": este tall se separa un poc de la línia dels anteriors, oferint-nos alguns temes que tendixen més a la tensió i al drama, com el que sona quan Mason s'entrega als marines, amb una versió del seu tema però amb aire militar. I sobretot el tema que sona just abans de llançar el primer míssil sobre San Francisco, un tema de gran intensitat dramàtica que acompanya a un Hummell dubitatiu de llançar o no el míssil, alhora que veiem imatges de la ciutat i dels seus habitants. Simplement genial.
"Rocket Away": potser este siga el tall estrela de tots els del disc, no sols per la seua llarga duració (més de catorze minuts) sinó perquè conté la música de dos moments en la pel·lícula magnífics. El tall comença amb el tema que acompanya al moment de la traïció d'alguns marines al general Hummell, amb una música que va cobrant força i volum des de l'inici de la pista, fins a trencar en un magnífic tema d'acció que tanca cert sentiment de tristesa, perquè a pesar dels brutals actes que Hummell pensava realitzar, en el fons no era un assassí, com demostra al final de la pel·lícula. Este trakl desenvolupa les última escenes d'acció que porten al desenllaç de la pel·lícula, per la qual cosa una vegada més tornem als ritmes i a les percussions frenètiques. Respecte al segon moment que volíem destacar en esta pista es produïx al passar el minut nové, quan escoltem i vegem en pantalla com el personatge de Nicolas Cage s'arrossega dolorit fins a l'exterior de la presó per a encendre les bengales d'avís mostrant que la situació està baix control, abans que els caces destruïsquen Alcatraz amb ells dins. El tema que acompanya a esta escena s'oblida de la música d'acció per a adquirir tons èpics, amb una melodia que es desenvolupa a poc a poc, junt amb el lent moviment de Cage, mostrant l'esforç del personatge així com la dramàtica situació.
Per a acabar este estudi i a manera de conclusions:  Ens trobem davant d'un clàssic de la música d'acció, el millor score del gènere per a qui açò escriu, una banda sonora que no pot faltar en cap estanteria d'un aficionat a la música de cine. Ritmes trepidants, temes adrenalíticos, tensió i sobretot força, molta força. Simplement, una Obra Mestra.
El Millor: Que el disc es disfruta des del primer segon fins a l'últim.
El Pitjor: Absolutament res.
El Moment: A partir del minut nové de "Rocket Away", la música que acompanya a l'escena de les bengales.

PIRATES OF THE CARIBEAN "AT WORLDS END "

Piratas del Caribe "at worlds end"

       Pirates of the Caribbean Comencem amb un xicotet desglossament del material nou per a esta tercera entrega de la saga, per a després anar comentant tema a tema la seua evolució i conjunció dins de la partitura general.

       El compositor Hans Zimmer es centra, amb el desenvolupament i perfeccionament de multitud de leit-motifs, temes i subtemes dels films anteriors, i ja parlant del nou material per a la tercera part de la franquícia, en la creació de dos motius centrals, rics en variacions al llarg de l'obra, però sobretot d'altres, conseqüents amb la trama i els personatges, i polivalents a diversos nivells. Són els temes representatius de la Pirateria en el seu més profund significat, i de l'amor, en totes les fases que la història requerix, a manera d'elegia, pur romanticisme, heroisme triomfant, comèdia, o lirisme exacerbat.

       Per a la Germandat dels senyors de la Pirateria,  el compositor posa música a un himne solemne ( el propi director Gore Verbinski dota de lletra), dividint-lo en dos parts, que posteriorment detallarem. El seu desglossament es troba en el track "Hoist the Colors" (on es desgrana la versió cantada del mateix i s'apunta la segona), "The Brethen Court" i en el paradigma èpic de "What Shall We Die For" on eixa segona fase del motiu aconseguix plena vigència, distinció, força i vigor sonors.

El tema d'amor, Zimmer l'ha compost en diverses parts, tres parts,  ben diferenciades, però que es complementen al llarg de la partitura, i recorrent a una o altra depenent del moment i la situació, orquestrant-les per a solos d'instruments, amb caire èpic, líric, romàntic o solemne, com abans assenyalàvem. El tema  al complet només es desenvolupa en els dos talls finals, en els dos últims minuts d'ambdós. Ací és on explota en tota la seua intensitat i emoció, encara que en realitat sona durant quasi tota la composició.

Per a evitar el possible embolic a l'hora de referir-nos a ells, els situarem en diversos moments de l'obra perquè no hi haja cap dubte a l'hora de localitzar-los i ubicar-los:

L'inici de "I See Dead People In Boats" correspon a la primera i segona part del tema d'amor (anomenem-la A, des de l'inici fins al 0:45, i B des del 0:45 a l'1:24), orquestrat per a solo d'oboé, d'una bellesa aborronadora, però destacant sobretot:

    * En el track 5, "Up is Down" on s'ajunten novament les dos primeres parts (B i A, per eixe orde) amb caire aventurer i èpic i forma de jiga (tema tradicional celta caracteritzat per un ritme vibrant i tempo ràpid),

    * En "Drec Wit's End", on Zimmer introduïx primer el tema d'amor "A", de manera solemne en els seus primers segons, i el tema "C" amb alé èpic i heroic a partir del 3:10 (després de l'entrada d'uns hipnòtics cors femenins a manera de suggeridores sirenes),

    * "I Don't Think Know Is The Best Estafe", on s'atorga a la primera i segona part del tema d'amor un caràcter triomfant i poderós dins de l'acció, i un tarannà romàntic aclaparador al transformar-lo en un vals durant la segona mitat del tema, fusionant-lo amb el motiu central de la primera part (el "He's A Pira't" en la versió més apoteòsica del mateix mai sentida en la saga),

    * i com ja anunciàvem, al complet en els dos temes finals, conjuntant-los i unint-los en un desenvolupament pletòric d'emoció, bellesa i força lírica.

       Així mateix, Zimmer crea un motiu per al Fi del Món, el pas al purgatori de Davy Jones, a qui la tripulació de la Perla Negra haurà de fer front. El trobem al final de "Drec Wit's End" en un crescendo progressiu exuberant i ple de força, i breument a la conclusió d'un dels millors tracks del score, "Up is Down"

       No podem deixar d'assenyalar la presència, de nou i tancant el cicle musical de la història de motius i subtemes dels films anteriors, així,

    * Jack Sparrow  és acompanyat pel tema heroic de la primera entrega i pel bufonesc i descriptiu de la seua particular forma de moure's.

    * Davy Jones aconseguix una nova i millorada versió del seu tema, més gloriosa i poderosa (ajudada per la imponent labor de maquillatge del personatge, li dóna un aura llegendària molt agraïda),

    * la Companyia de les Índies Orientals i el seu Comandant en Cap Lord Cutler Beckett, o l'evolució del tall del segon film, "Tia Dalma".

       El millor:(“Up Is Down”),

       El pitjor: Que una vegada més, dins d'una pel·lícula com esta de dos hores i quaranta-cinc minuts de duració, en el disc oficial de la partitura quede fora quasi una hora de música notable, incloent passatges importants de l'inici del film a Singapoure.
Continuarem desenvolupant-la...

ROBIN HOOD

La seua primera i millor col·laboració va ser este "Robin Hood, Prince of Thieves" que ens ocupa. L'excepcional balada "(Everything I Do) I Do It For You", que es constituïx com a cor d'esta banda sonora (mai millor dit, al tractar-se del tema principal). Després de l'èxit que este treball va suposar per a ambdós, tornarien a creuar en els seus camins en altres pel·lícules com "The Three Musketeers" (junt amb Sting i Rod Stewart)

" En "Robin Hood, Prince of Thieves" recuperem al Kamen èpic de "Highlander", però en un grau superlatiu. Prova d'això és el magistral tema principal amb què s'obri el disc.

 La "Overture" és una espectacular fanfàrria amb què ja sabem el que ens anem a trobar. El tema va arribar a convertir-se en un dels més coneguts del compositor (de fet, va ser triat també com a l'entrada en la seua pàgina principal, http://www.michaelkamen.com). Unes cordes comencen tocant des de la llunyania, sona la percussió, mentres els vents ens avancen el que es convertix en una entrada espectacular de les trompes, alhora que se'ns mostren els títols. La fanfàrria, que des d'eixe moment queda associada al personatge de Robin de Locksley continua fins passats els dos minuts i mig. Un fals final ens trasllada amb uns tons ombrius fins unes fosques masmorres de Jerusalem, on Robin es troba captiu junt amb altres compatriotes i condemnats a mort. Sona el tema de Robin mentres este, amb gran abrivament, desafia a una horrible tortura per a poder sorprendre els guardes i alliberar-se. La música apuja de to, adquirint un progressiu to triomfal, quan ell, el seu amic Peter (qui morirà poc després per a permetre la fugida dels seus amics) i un infidel, Azeem (Morgan Freeman) aconseguixen escapar. Prop dels 6 minuts del tema, tenim un bot fins al moment en què Robin arriba a la seua terra natal, moment en què el tema principal es desenvolupa per a mostrar-nos l'alegria. En este bot, ens hem perdut l'escena en què Sir Locksley, pare de Robin, és traït i capturat per uns conspiradors al comandament del Xèrif de Nottingham (Rickman). La música que acompanya a esta escena no es va incloure en el CD, igual que la d'altres escenes que comentarem més avant.

Per fi, després d'esta fartada de tema principal, botem a la pista 2, en la que se'ns narra en primer lloc el retrobament entre Robin i Marian. Kamen, amb uns tons tènues en què sobreïxen les flautes, ens va mostrant molt a poc a poc el delicat tema d'amor, que es veurà interromput bruscament pel tema principal, amb l'arribada de Sir Guy de Gisborne i els seus sequaços. La música ens descriu ara la persecució de Robin i Azeem, fins que ambdós opten per ocultar-se en el "embruixat" bosc de Sherwood. La música es torna misteriosa i fosca, mentres els nostres protagonistes s'internen en Sherwood. Es poden apreciar algunes reminiscències de les escenes inicials de Luke Skywalker en Dagobah, en "The Empire Strikes Back" de Williams.

Però el misteri desapareix ràpidament quan ixen a un clar del bosc. Està clar que no són precisament fantasmes els que habiten Sherwood. Passem a la pista 3, amb certs aires de peça pastoral però amb un divertit toc amb què Kamen ens augura l'escena de lluita que s'acosta. Robin té un accidentada trobada amb John Little i la seua banda. La lluita per passar el riu està molt ben descrita per Kamen qui construïx un nou tema a què, com ja he dit, dota d'un caràcter molt divertit i al mateix temps èpic, quan Robin acaba prenent les regnes del combat.

Finalment, i com era d'esperar, Robin acaba vencent a l'ara Little John, alhora que s'unix a la banda de proscrits del bosc.

El tema 4, "The Xèrif and His Witch", comença estranyament recordant el tema de Robin i Marian, encara que ràpidament, a partir del primer minut i mig, ja apareix el maquiavèl·lic tema amb què s'acompanya a les diverses escenes que apareixen en la pel·lícula amb el Xèrif de Nottingham i la seua bruixa particular (una de les llicències de la pel·lícula) com a protagonistes. Instruments de vent són els predominants, com simbolitzant els verinosos xiulits d'una serp, associats a la fosca conspiració que es porta entre mans el Xèrif.

Arribem al cor del CD, mai millor dit, amb el tema "Maid Marian", on Kamen dóna regna solta al seu talent per als tems romàntics (val, diguem que amb un poc d'ajuda de Bryan Adams), i ens desenvolupa en tot el seu esplendor el tema d'amor de la pel·lícula. Senzillament deliciós. Per a la seua situació en la història, hem de donar un bot en el temps, i arribar al moment en què Robin encarrega a Marian la difícil missió d'avisar al seu cosí Ricardo de les insidioses maquinacions de Nottingham. Destacar com el tema consegueix el seu màxim a partir del minut 2.

Tornant al curs natural de la història, ens han deixat anara la música que acompanya a les escenes en què Robin visita al Bisbe, adonant-se de la mesquinesa del mateix i de la seua implicació en la traïció i mort de son pare, i escapa cap al bosc eludint al mateix Nottingham. Així, arribem al tema 6, "Training - Robin Hood, Prince of Thieves", on Robin, després d'escoltar les penes i laments dels llauradors explotats pel cruel Xèrif, decidix (minut 2:28) entrenar-los per a convertir-los en soldats . Robaran als rics per a donar-ho als pobres. Un principi mesurat dóna pas a la fanfàrria principal, mentres llauradors i llenyaters són instruïts en l'ús d'arc i espasa, i comencen els seus primers abusos en contra dels rics comerciants amics de Nottingham. El tema principal es desenvolupa des d'ací fins al final de la pista, acompanyant a la tan famosa escena  que Robin entravessa una de les seues pròpies fletxes a l'encertar per segona vegada en un blanc.

El següent tema és una nova rendició del tema d'amor, quan Marian acudix a Sherwood a conéixer a l'així anomenat Príncep dels Lladres, a qui sorprén prenent un bany tal com va vindre al món (tranquil·les xiques, era un doble). El tema de Marian és desenvolupat novament amb gran bellesa, encara que en la meua humil opinió no tanta com en el tema "Maid Marian". Encara que per poc, això sí.

Arribem a l'última pista de score i és ací on notem la major carència de música de la pel·lícula. La pista "The Abduction and the Final Battle drec the Gallows" conté música de tres escenes diferents i separades en la pel·lícula, tot remesclat en quasi 10 intensos minuts. Ens deixem fora tota la batalla entre els de Sherwood i els bàrbars celtes davall les ordes de Nottingham, i la música amb què comença el tema correspon a l'escena final de la batalla, quan l'assentament ha sigut destruït i Robin és donat per mort. Mentrestant, Marian ha sigut segrestada per Nottingham, qui té els seus propis plans (de boda) amb ella. És un tema deutor del seu treball anterior per a "Highlander", per l'ús combinat de flautes i orquestra.

Cap al minut 4:24, comença la part corresponent a l'assalt final al castell de Nottingham. Robin i els seus rescaten de la forca als seus companys presoners, després del que ell i Azeem han de partir "volant" després del Xèrif, que fuig amb Marian. "¿Val la pena?", li pregunta Azeem. "Moriria per ella", li contesta Robin, seguint la lletra de la cançó d'Adams. El tema principal acompanya els nostres herois quan es llancen al rescat. Ací ens trobem novament un bot musical, en el que es descarta tota la música que acompanya a la lluita a mort final espasa en mà entre Robin i Nottingham. Valga dir a favor seu que este tema no aporta molt al conjunt de l'obra. Anem-nos millor al moment que recupera la pista a partir del minut 7:29, quan, després de la mort del Xèrif, Robin i Marian s'abracen davall el tema d'amor, i després d'això passem directament a l'escena de la boda en ple bosc de Sherwood. Cerimònia que s'interromp quan un inesperat invitat entra en escena. La música és còmplice de tot açò, quan se'ns descobrix que el nouvingut és ni més ni menys que el Rei Ricard (interpretat per Sean Connery, el qual per a no aparéixer en els crèdits inicials, va cobrar una pasta per esta breu escena, encara que després la va donar per a obres de caritat). Quan la parella per fi rep la benedicció i es besa apassionadament, la música arriba a  un màxim amb el tema d'amor interpretat com a triomfal fanfàrria, donant un final feliç a la història.

Un aspecte que se li va retraure a Kamen en relació amb esta banda sonora va ser que, amerara en excés l'estil del compositor, donant com resultat que obres posteriors, com  "Band of Brothers", per exemple, es veren excessivament influenciades per esta composició. Al meu parer, és qüestió de gustos, i si a mi, per exemple, m'agrada Horner per com sona i no per la forma en què s'autorreferencia, no li veig especial importància a este fet.

El Millor: La intensitat que transmet la banda sonora, tant en els moments melòdics com en els d'acció.

El Pitjor: Que subsegüents treballs del compositor es veren tan influenciats per este.

El Moment: La fanfárrica overtura de la pista 1.

OUT OF AFRICA

Tan sols 33' 31'' enfront d'eixa duració de 154' que té el film. Però no sols això, a més les pistes que s'inclouen en l'edició de la BSO estan en desorde i en global resulta una edició més dèbil del que cabria desitjar, la veritat és que, sí, em vaig quedar un poc despagat!

Si analizem els traks...

Main Title (I had a farm ‘in' Àfrica)

Després del pròleg Barry elabora una melodia que s'inicia suau, introductòria, que evoca tranquil·litat, però que passa a desembocar en una passió que es desborda i que després s'assossega. L'inici en calma coincidix amb la mirada confusa de Karen Blixen i el moment àlgid del tema està molt mesurat i per descomptat coincidix amb l'aparició del títol de la pel·lícula. Molts recordaran este tema ja que va ser utilitzat en televisió per a un famós anunci de café.

Per déu: quines imatges, quin viatge, quin món. Quina música.

M better drec hello (Karen's Theme I)

L'altre tema de la pel·lícula, junt amb el principal. La base és la mateixa que en tota la pel·lícula, vent fusta, piano, arpa i corda que acompanya per a desbordar en els moments intensos. Si el tema principal era el procés dels records apassionats, este és el de la satisfacció melancòlica del que ha viscut una vida de què té raons per a sentir-se bé. És una sensació semblant a què es pot tindre a l'escoltar una BSO molt diferent però igualment sensacional com és la de "Amelie", de Yann Tiersen. És melancolia, sí, però tenint com a punt de partida la felicitat, la satisfacció.

Have you got a story for me?

Karen, Berkeley i Denys compartixen molt bons moments. Conversacions en la nit, compartint taula, beguda, comptant contes, rient... el piano és el protagonista d'este tema. Com sempre, és seré.

Mozart - Va concertar for clarinet and orchestra ‘in' A (K.622)

La música de Mozart té un paper tremendament important en la pel·lícula, i este tema per a flauta i orquestra no podria estar millor triat. Comença la pel·lícula, amanece en Àfrica, i la flauta subtil i esquisita ens acull per a rebre una confessió apassionada de qui recorda que fa temps va viure els seus dies amb una intensitat que sens dubte enyora, però que ho fa de forma agraïda per viure aquells dies.

Altres temes de Mozart que es poden escoltar en la pel·lícula són:

Sonata in A major (K331) "Ronde allà turca"

Simfonia concertant in E flat major for violí and viola (K.364)

Three divertimenti (K.136, 137, 138)

Alan Smyth i George W. Senoga-Zake van treballar junt amb John Barry en la selecció de temes de Mozart i càntics africans per a la pel·lícula.

Safari

A colps de corda comença este tema que se servix del vent metall i d'una repetició de la melodia de corda per a ser un tema una miqueta més intens encara que breu. El tema s'escolta després d'una escena en què Denys juga amb unes mones i posant-los música de Mozart.

Karen's journey & Siyawe (African traditional)

Arriba la guerra i Karen pren un paper de suport sense preocupar-li els bàndols. Com a danesa, no troba el seu lloc, però decidix creuar Àfrica per a portar el ramat. Tota una aventura en què s'encreuen amb dures pendents, lleons, tribus indígenes aïllades de les colònies... i amb Denys i Berkeley.

El tema dels Syawey s'escolta paradoxalment quan Karen torna a Dinamarca, per a curar-se de la sífilis que contrau durant el viatge.

Flying over Àfrica

Partícip d'un dels moments més idíl·lics de la pel·lícula, i probablement el cor de la mateixa, John Barry fa una 'represa' més sofisticat del tema que apareguera en els títols d'inici de la pel·lícula, encara que el més probable és que siga al revés i el 'represa' siga el tema que escoltàvem en l'inici del film. Més tard veurem a Denys sobrevolar Àfrica altres vegades, però en eixes altres ocasions l'amor no li embriagarà tant, i arribarà a veure que l'home occidental està tocant el cor d'Àfrica.

I had a compass from Denys (Karen's Theme II)

Durant el viatge per a portar el ramat, Karen es troba amb Berkeley i Denys. El primer diu que és una bogeria, i li demana que desistisquen i tornen. Karen insistix a continuar. Berkeley demana ajuda a Denys i li demana que insistisca perquè Karen torne. Denys no sols no li demana que desistisca, simplement li dóna una brúixola per a mantindre el rumb tres dies més.

Alone on the farm

Els temes de la BSO continuen amb el mateix estil durant tota la pel·lícula. En este cas el tema evoca els dies en què Karen es va sentir sola en la granja, quan el seu marit havia anat de caça... fins que tornara a ploure.

Let the rest of the world go by

Un tema de ball. Lentament... . El vent fusta s'obri pas, entra tard a través de la melodia que porta de forma continuada la corda. Un toc de jazz deixa caure quan un vent metall repetix la melodia. Hi ha un fonsque marca el ritme des de l'inici. És el ball de la nit de cap d'any.

If I know a song of Àfrica (Karen's Theme III)

Karen reflexiona sobre el que ha donat a Àfrica i sobre el que Àfrica li ha donat. Per descomptat ja no parlem de la granja, ni de les còmodes, espills, ceràmiques... parlem del que Karen ha crescut en Àfrica, i del que ha compartit en ella. El tema de Barry es repetix per tercera vegada, en un moment dur en la pel·lícula, com són els moments de les despedides.

End Title (You llaure Karen, msabu)

La despedida més dura, el moment d'agafar el tren, i canviar de lloc. El pas del temps, i el que la gent t'ha donat. Un tema suau s'unix al tema principal de la pel·lícula, per a passar pàgina i acabar el film.

El millor: Mai la sensació que estem de pas, que no tenim res sinó a nosaltres mateixos. La música encaixa majestuosament amb el que transmet la pel·lícula.

El pitjor: Res.

COMO ENTRENAR A TU DRAGÓN

 ESCOLTA LA BSO. COMPLETA MENTRE LLIGES

Music Playlist at MixPod.com

Abans de res permeteu-me fer una xicoteta reflexió:

Em pregunte quines van ser les pel·lícules que li van fer decantar-se especialment per esta vessant artística, este art que és el cine. Tots els camins no porten a Roma. Els de la meua generació tenen un camí ben clar que porta a una intocable trilogia, la de Star Wars i més concretament a eixa obra mestra: L'Imperi Contraataca.

Si analitzem més a fons la causa de tot, un hauria de pensar en raons quasi filosòfiques, no sols cinematogràfiques, i identificar que després d'eixa saga i en concret, la segona part, hi havia alguna cosa, una cosa que rares vegades trobem: Màgia.

Podríem definir eixa màgia com una substància de qual estan fets el so  i que es construïx a partir d'un conjunt d'elements entre els que destaca l'edat, la capacitat de sorpresa, els anhels personals i per descomptat, la capacitat per a transmetre sensacions úniques i irrepetibles.

Podríem dir que Com Entrenar el teu Drac és tot el que el Planeta del Tresor va voler ser i no va ser. Una excel·lent producció Disney del 2002, que traslladava la novel·la de Robert Louis Stevenson, L'Illa del Tresor, a un escenari futurista amb robots i naus espacials amb forma de naus pirates. La seua intencions eren més que nobles, però el public no va saber captar la idea i va ser un dels fracassos mes coneguts de la Disney junt amb Atlantis: L'Imperi Perdut

Com Entrenar el teu Drac naix de la mateixa premissa que El Planeta del Tresor: Un jove i valerós protagonista, incomprés pel seu entorn, tanca un increïble talent que una vegada desvelat servirà per a marcar la diferència i salvar el dia. La gran diferència amb la pel·lícula de la Disney, a banda de les evidents millores tècniques com a conseqüència del pas dels anys, és que Com Entrenar el teu Drac és una pel·lícula molt més redona i compacta, mentres que El Planeta del Tresor tènia considerables alts i baixos en la seua narració, que finalment feien mossa en la seua consideració final.

També ajuda i molt, que Com Entrenar el teu Drac vinga presentada en un flamant 3D, realment aconseguit, sent el d'algunes escenes d'una bellesa incomparable (veure el primer vol del nostre prota, Hiccup), que res han d'envejar al paradigma de pel·lícules de 3D, la comentada Avatar de James Cameron.

Si visualment i a nivell argumental la pel·lícula complix, aportant la seua part per a aconseguir eixa màgia de què parlàvem, la banda sonora de John Powell aconseguix finalment tindre un producte màgic, perfecte per a ancorar-se en el cor de grans i xicotets.

John Powell presenta una dels seues millors bandes sonores i això és dir molt, perquè només en el camp de l'animació ha presentat partitures tan magistrals com la d'Happy Feet o tan descomunals com Horton.

Com Entrenar el teu Drac és un cúmul de grans moments, de leitmotivs assignats a situacions, llocs i personatges. Eixa complexitat, tal vegada no tan diversificada com en Horton- i pot estar ací la seua major virtut, perquè això aconseguix fer-nos identificar fàcilment el fil musical que aconseguix un dels seus valors més evident, la cohesió temàtica- fa que la composició funcione per igual en una escolta aïllada com en una compartida amb les imatges.

La partitures és tan rica que no deixarem d'escoltar-la fora de les imatges i ens farà vibrar en molt diferents seccions de la pel·lícula. "Test Drive" és una d'elles, una injecció de força, jovialitat i llibertat que ens acompanya en el nostre vol junt amb Hiccup la primera vegada que cavalca a lloms de Toothless, el drac fúria nocturna que finalment s'encapritxarà amb el nostre protagonista. Volem a arran de les onades del mar, amb la força i el ritme que pocs compositors a hores d'ara saben imprimir-li a les imatges amb la seua música.

I després eixos bells temes assignats a personatges, com "Romantic Fight" lligat al personatge d'Astrid, que el compositor fusiona mes avançat el tall amb el tema d'Hiccup. Un altre d'eixos temes que fan enorgullir-nos de tindre una passió tan rica i bella en formes com és la música de cine. L'assignat als Víkings i la seua aldea en "This is Berk" just al principi del relat, amb un so característic del compositor mesclat amb eixe punt celta que ve enllaçat amb la trama i que afig eixa pinzellada melòdica que fa apujar sencers a les partitures en una escolta aïllada.

Powell no oblida el costat més poderós i èpic dels víkings, també en este tall, amb sons més deutors del seu passat en la factoria de Hans Zimmer, amb eixos ritmes marcats per una percussió aclaparadora i el cor d'hòmens. Testosterona pura i dura que connecta perfectament amb la mentalitat d'estos personatges, totalment concentrada en la personalitat del pare d'Hiccup, el cap Stoick. El tall que el seguix té eixe halo de so clàssic passat pel tamís de l'època actual. "Drgon Battle" descriu musicalment l'amenaça dels dracs i la lluita valerosa de tota l'aldea per a defendre's.

Però sens dubte el moment, aquell que et fa caminar directament cap a la teua infància, que et despulla d'eixes barreres que hem anat creant amb l'edat i amb anys i panys de veure tot tipus de pel·lícules, és "Forbidden Friendship". Màgia en estat pur. Fusió d'imatges, muntatge i música a un grau tan perfecte que, sincerament, el que ací vos escriu no creia contemplar. Vos assegure que ni en la millor de les meues perspectives pensava trobar-me amb una escena tan plena d'informació però al mateix temps tan senzilla com esta, un cant a l'amistat i eixa innocència màgica de què vos parlava al principi de la meua ressenya.

No queda ací el treball de Powell, perquè el músic ens reserva moments espectaculars en, d'altra banda, escenes tan èpiques com les finals, una batalla que per a res ha d'envejar-li a pel·lícules de temàtiques semblants com les d'El Senyor dels Anells.

A l'eixir del cine un esta connectat amb el seu jo mes pur, eixe xiquet que tremolava d'emoció al veure com els roïns veien explotar la seua arma definitiva gràcies a l'habilitat d'un jove pobletà. I molta culpa la té John Powell igual que en el seu moment la va tindre John Williams. John Powell és un geni, un d'eixos compositors que tenim el gust de seguir des que el " descubriéramos en Face/Off" . Un dels compositors que més ha demostrat una carrera que pot ser objecte d'evolució i millora. Sens dubte un dels 5 millors músics de cine de l'actualitat, que ens ha regalat la que és a hores d'ara, la millor banda sonora del 2010.

El Millor: Tot.

El Pitjor: Res.

El Moment: "Forbidden Friendship". Un cant a l'amistat, a la infància, a la innocència i sobretot a eixa màgia que ens ha fet enamorar-nos del cine i de la seua música.

Tracklist:

1. This Is Berk (04:12)
2. Dragon Battle (01:55)
3. The Downed Dragon (04:16)
4. Dragon Training (03:10)
5. Wounded (01:25)
6. The Dragon Book (02:22)
7. Focus, Hiccup! (02:05)
8. Forbidden Friendship (04:10)
9. New Tail (02:47)
10. See You Tomorrow (03:52)
11. Test Drive (02:35)
12. Not So Fireproof (01:11)
13. This Time For Sure (00:47)
14. Astrid Goes For A Spin (00:45)
15. Romantic Flight (01:55)
16. Dragon’s Den (02:28)
17. The Cove (01:10)
18. The Kill Ring (04:27)
19. Ready The Ships (05:13)
20. Battling The Green Death (06:18)
21. Counter Attack (03:02)
22. Where’s Hiccup? (02:43)
23. Coming Back Around (02:49)
24. Sticks & Stones (04:08) Canción escrita e interpretada por Jónsi
25. The Vikings Have Their Tea (02:04)

REY ARTURO

Em quede meravellat al sentir el que jo ja anomene "so Zimmerià". En esta banda sonora del conpositor  alemany Hans Zimmer, tenim un altre exemple de reminiscències i inspiracions més que evidents en obres anteriors com "Gladiator", el compositor ens oferix un d'eixos treballs amb què ens delecta a tots els seus seguidors i que meravella a tots els seus detractors.

Estem davant d'un treball musical marcat de principi a fi per temes èpics de gran força i música que acompanyen diferents batalles, així com escenes de forta càrrega emotiva. Estem davant d'una orquestració basada principalment en una gran força de percussió i una utilització dels vents més sonors (tubes,trombons,trompetes i sobre tot trompes), els moments de calma acompanyats de cors i sons ètnics, no tan pròxims a l'estil  "Gladiator" i sí més pròxim a la dolçor cèltica .

Començant a parlar sobre este tema, ací podem trobar-nos una d'eixes permeteu-me dir "bestials" simfonies èpiques, que ens brinda Zimmer, no deixa d'evocar-nos, quant a la seua estructura musical de lluita sense fi, a eixa esplendorosa batalla de Germania que dóna començament a "Gladiator". Començant amb una entrada de cordes sintetitzades "in crescendo" i l'entrada triomfal de vents i cors, ja des del començament se'ns evoca a l'època en què es desenvolupa el film, la música passa desseguida a  presentar-nos la base rítmica de percussió que ens acompanyarà durant gran part dels més de 50 minuts del score. Quan ja se'ns ha fet la introducció a un "tempo" més tranquil, de sobte entra un dels "leit-motives" amb molta força, i partir d'ací ens acompanyarà amb diferents "cresendos i diminuendos" sense fi, fent-nos pensar en moments èpics pròxims al cor (coratge, força i honor), per a posteriorment acompanyar-nos a la batalla per la glòria de Roma.

Mentres l'orquestra i cors apugen, quan pareix que este primer tema ha acabat és quan de nou el "leit-motive" entra per a presentar-nos la victòria .

I si el primer tema ens duia a la batalla en el seu començament, el segon és pura batalla. Incloent-hi curiosos matisos diem-li "Hornerianos" molt pròxims als de "Troia", tota l'orquestra sona en tons molt baixos volent transmetre la força i intensitat de les imatges que l'acompanyen. Després d'una xicoteta calma, un "crescendo" de cors i orquestra ens fa entrar novament en matèria. És curiós comentar l'absència d'una melodia, com en "Troia", estem sentint una partitura perfectament engranada de sons tímbrics, tonals i de perusió que ens situen en plena acció.

descobrim una nota més tranquil·la del score en un tema en què la veu de Moya Brennan dóna un toc molt més celta i menys ètnic. Però el més curiós és com la presentació d'un nou "leit-motive" al final del mateix (ja que recordem que a  Zimmer li agrada incloure diversos d'estos temes a les seues partitures, sobretot per a evocar diferents personatges i/o situacions segons la música).

Seguint el nostre recorregut musical, en el següent trak  podem sentir molt més clarament, i més desenvolupat el "leit-motive" que identifica el propi Rei Artur, que ens situa en una construcció no melòdica, sinó basada  en canvis de ritmes i tempos, amb major o menor quantitat d'orquestració i veus, que ens va a acompanyant per les escenes d'acció. El que podríem denominar el "so Zimmerià" que cobrix a la perfecció qualsevol escena en les seues pujades i baixades dins de la història i el seu desenvolupament. No obstant, el tancament és més tranquil i evoca problemes i dins de la història, que seguint la nostra audició veiem en ple desenvolupament en el següent trak on trobem un crescendo a l'infinit del compositor ,estem davant d'una unió perfecta entre vents, percussions, cors i gran èpica que es desborda per damunt del propi pentagrama.

Arribem al final del trajecte, el tema "All of Them" que tanca l'album amb un nou tema de llarga duració, però d'estil diferent de la resta del score ja que, sense perdre el toc èpic, ja no ens situem en batalles sinó en evocacions dins de la pròpia història. Amb un començament completament cèltic, la veu de Moya Brennan que dóna una dolçor especial a la música, i amb una base melòdica molt encertada, en este tema sentim novament eixos instruments de sons exòtics que tant agraden a Hans Zimmer i ens trobem davant de la clàssica evolució d'un tema d'evocació sentimental en què el leit-motive es fa present en gran part de la seua construcció, orquestrat de diferents maneres i en diferents intensitats musicals. Al final del mateix és quan la intensitat èpica de la música fan acte de presència en la seua expressió màxima, amb ajuda del so coral, i eixes genials percussions que donen un to genial este treball  del compositor alemany

El Millor: Els dos temes de major duració del disc, el segon i l'últim

El Pitjor: Res

El Moment: El final meravellós de "Woad to Roín" quan creus que ja acabat el tema,  és quan sentim el "leit-motive" en tot el seu esplendor èpic.

1. Tell Me Now (What You See) (Interpretada por Moya Brennan) (4:36)
2. Woad to Ruin (11:33) 
3. Do You Think I'm a Saxon (8:43) 
4. Hold the Ice (5:44) 
5. Another Brick in Hadrian's Wall (7:13)
6. Budget Meeting (9:44)
7. All of Them (10:24) 

 

GLADIATOR

Un suau vent ens conduïx al passat, Hans Zimmer no arranca la partitura d'una forma potent i heroica, al contrari, deixa caure suaument la melodia  transportant-nos  molts segles enrrere. Unes severes i contundents  cuerdes instrumentals  ens advertixen de la fosca història. La melancolia es deixa notar exalçant el record de la llar amb una trista veu femenina. El punteig d'una guitarra espanyola ens presenta el protagonista, Máximo l'Hispà. A continuació Comença el tema heroic, els vents i cors masculins mostren la naturalesa noble i valerosa del general, amb un cert aire de respecte. La percussió i una altra vegada la guitarra ens tornen al pla de la contesa, una ombriua i exòtica veu masculina ens advertix del perill. Novament la guitarra ens prepara per a la lluita i açò es reafirma amb unes notes  que li donen una rèplica irada. La música va augmentant, el moment cada vegada està més prop, el so apuja com una ona cada vegada més forta. Unes trompetes inicien la batalla...

El que seguix a continuació és un desplegament orquestral considerable, la música entra en una confusa lluita de notes, densa, violenta, reflectint, lleument, el caos dels soldats immersos en el xoc. L'orquestra toca en forte i energia, es percep dos linees de sons una son els metall com les trompetes, tubes, trombons, i la corda com els violins, contrabaixos, etc, cridant consignes de guerra!!!. Al bell mig d'esta "caos " acústic,  Hans Zimmer treballa la percussió introduint colps  metàl·lics (semblants al main title del film "Conan"), mentres els platerets marquen els colps d'efecte i els timbals  acompanyen al conjunt. Per a rematar la peça el compositor no acaba amb una fanfàrria final, Aquest  opta per desplegar una melòdica veu acompanyada de cuerdes istrumentals . Ell mateix explica que eixe és un recurs per a grans moments. Quan hi ha imatges tan colossals es pot permetre fer una música suau, en contraposició amb el que es veu, d'esta manera crea una espècie de "tira y afloja" hipnòtic que sublima el sentit de la batalla. 

Estos tres temes introduïxen a la perfecció el que es va a desenvolupar al llarg de tota l'obra, una partitura de vigorosa força, amb unes llàgrimes de melancolia i tristesa, un espai per a la tragèdia, i un reflex de la gloriosa grandesa de Roma.

El so musical d'esta composició té una textura certament d'antany. A pesar que Zimmer utilitze sintetitzadors, la música té eixe aire primitiu, com "d'abans", però no entés en el sentit que recorda a les partitures de les velles pel·lícules de romans, sinó que transmet eixa sensació que fa que un no puga imaginar-se este tema per a un film emmarcat en una altra època. No obstant el compositor  li imprimix eixe estil "fresc" que l'evita caure en l'obsolet i eixa audició moderna que li atorga una deliciosa contradicció. Però les contradiccions no acaben ací. Zimmer volia mostrar la batalla com una cosa brutal i salvatge, però també volia transmetre la idea que eixa barbàrie estava composta  per una societat que es considerava la gènesi de la civilització i la cultura. Eixa dualitat s'insinua en el tema del combat gràcies a la utilització d'un ritme de vals en l'estructura base (1,2,3; 1,2,3; 1,2,3), mesclat amb una atronadora, i per moments aclaparadora, descripció musical de la guerra , amb uns vents molt potents i una gran profusió en la percussió.

En resum, l'habitual estil "Zimmeriano", s'enllaça entre si en una progressió sonora ininterrompuda, que vos ficarà de ple en la batalla, preparant-vos per a sentir l'arena del Colosseu.

Els Moments: Progeny, The Wheat i The Battle.

 

Dances with Wolves

Esta partitures és especial per diverses raons. En primer lloc perquè va suposar la tornada al treball de J.Barry, després de recuperar-se d'una enfermetat (una greu depressió, és per això que el CD va dedicat als doctors que el van salvar, i en segon lloc, perquè va suposar el 5é i, fins ara últim, Oscar de la carrera del compositor anglés.

A més és una partitures tan popular, que no sols ha aparegut en anuncis de T.V., sinó que fins i tot Joan Pau II va declarar en una entrevista que la seua peça de música favorita, era la música de Ballant amb Llops. Una mostra que la música de cine no té fronteres.

El score pot qualificar-se d'evocador de la frontera americana. És impossible escoltar esta música i no imaginar-se les immenses planes poblades de milers de búfals (especialment el meravellós "Journey to Fort Sedwick"). Però este enfocament no era el que en un principi tenia el director del film, qui va demanar a J.Barry que composara una partitura en el més pur estil dels clàssics, ( el western). Per altra banda el compositor li va fer veure Costner (director del film)que la música havia de reflectir el conflicte interior del protagonista (de la que és perfecta mostra el tema central "The John Dumbar theme"), i que per això la música havia de tindre un to melancòlic m'atrevisc a dir trist....

Les escenes dels atacs indis són un prodigi d'orquestració, en les que J. Barry utilitza una poderosa secció de percussió, amb resultats certament memorables. Però és que tot en esta partitura és memorable, des de l'aborronador tema que il·lustra un camp cobert de cadàvers de búfals mutilats  per l'home , passant per una extrema confiança amb un llop amb qui té una fantàstica complicitat durant gairebé tot el film ("Two socks") o el d'amor entre Dumbar i una índia, el que fan d'esta música un fita dins de la ja de per si prestigiosa carrera de John J. Barry. Un clàssic.

El Millor: TOT.

El Pitjor: RES.

El favorit: El Moment: Dumbar i els indis descobrixen centenars de búfals morts per l'home blanc per a arrancar-los la pell. J. Barry capta el moment amb una música d'un altre món.

Tracklist:

1.        Main Title-Looks Like A Suicide (03:57)

2.        The John Dunbar Theme (02:15)

3.        Journey To Fort Sedgewick (03:22)

4.        Ride To Fort Hays (02:00)

5.        The Death Of Timmons (02:25)

6.        Two Socks-The Wolf Theme (01:28)

7.        Pawnee Attack (03:45)

8.        Kicking Bird's Gift (02:08)

9.        Journey To The Buffalo Killing Ground (03:39)

10.     The Buffalo Hunt (02:41)

11.     Fire Dance (01:41) - Bonus Track